PENSAVA JO AHIR.....

Funcionaris

2012-02-01T12:58:00.000+01:00

Ja fa temps que volia escriure alguna cosa en aquest sentit, però clar, no sóc catedràtic de dert (no de res) i no trobava les paraules.

El transcric literalment. Espere que us agrade.

Asunto: Artículo sobre el funcionariado: por fin una
buena argumentación
FRANCISCO J. BASTIDA CATEDRÁTICO DE DERECHO CONSTITUCIONAL
Con el funcionariado está sucediendo lo mismo que con la crisis
económica. Las víctimas son presentadas como culpables y los auténticos
culpables se valen de su poder para desviar responsabilidades,
metiéndoles mano al bolsillo y al horario laboral de quienes inútilmente
proclaman su inocencia. Aquí, con el agravante de que al ser unas
víctimas selectivas, personas que trabajan para la Administración
pública, el resto de la sociedad también las pone en el punto de mira,
como parte de la deuda que se le ha venido encima y no como una parte
más de quienes sufren la crisis. La bajada salarial y el incremento de
jornada de los funcionarios se aplaude de manera inmisericorde, con la
satisfecha sonrisa de los gobernantes por ver ratificada su decisión.
Detrás de todo ello hay una ignorancia supina del origen del
funcionariado. Se envidia de su status -y por eso se critica- la
estabilidad que ofrece en el empleo, lo cual en tiempos de paro y de
precariedad laboral es comprensible; pero esta permanencia tiene su
razón de ser en la garantía de independencia de la Administración
respecto de quien gobierne en cada momento; una garantía que es clave
en el Estado de derecho. En coherencia, se establece
constitucionalmente la igualdad de acceso a la función pública,
conforme al mérito y a la capacidad de los concursantes. La expresión
de ganar una plaza «en propiedad» responde a la idea de que al
funcionario no se le puede «expropiar» o privar de su empleo público,
sino en los casos legalmente previstos y nunca por capricho del político
de turno. Cierto que no pocos funcionarios consideran esa «propiedad»
en términos patrimoniales y no funcionales y se apoyan en ella para un
escaso rendimiento laboral, a veces con el beneplácito sindical; pero
esto es corregible mediante la inspección, sin tener que alterar aquella
garantía del Estado de derecho.
Los que más contribuyen al desprecio de la profesionalidad del
funcionariado son los políticos cuando acceden al poder. Están tan
acostumbrados a medrar en el partido a base de lealtades y sumisiones
personales, que cuando llegan a gobernar no se fían de los funcionarios
que se encuentran. Con frecuencia los ven como un obstáculo a sus
decisiones, como burócratas que ponen objeciones y controles legales
a quienes piensan que no deberían tener límites por ser representantes
de la soberanía popular. En caso de conflicto, la lealtad del
funcionario a la ley y a su función pública llega a interpretarse por
el gobernante como una deslealtad personal hacia él e incluso como una
oculta estrategia al servicio de la oposición. Para evitar tal escollo
han surgido, cada vez en mayor número, los cargos de confianza al margen
de la Administración y de sus tablas salariales; también se ha provocado
una hipertrofia de cargos de libre designación entre funcionarios, lo
que ha suscitado entre éstos un interés en alinearse políticamente para
acceder a puestos relevantes, que luego tendrán como premio una
consolidación del complemento salarial de alto cargo. El deseo de crear
un funcionariado afín ha conducido a la intromisión directa o indirecta
de los gobernantes en procesos de selección de funcionarios, influyendo
en la convocatoria de plazas, la definición de sus perfiles y temarios
e incluso en la composición de los tribunales. Este modo clientelar de
entender la Administración, en sí mismo una corrupción, tiene mucho que
ver con la corrupción económico-política conocida y con el fallo en los
controles para atajarla.
Estos gobernantes de todos los colores políticos, pero sobre todo los
que se tildan de liberales, son los que, tras la perversión causada por
ellos mismos en la función pública, arremeten contra la tropa
funcionarial, sea personal sanitario, docente o puramente
administrativo. Si la crisis es general, no es comprensible que se rebaje
el sueldo sólo a los funcionarios y, si lo que se quiere es gravar a
los que tienen un empleo, debería ser una medida general para todos los
que perciben rentas por el trabajo sean de fuente pública o privada.
Con todo, lo más sangrante no es el recorte económico en el
salario del funcionario, sino el insulto personal a su dignidad.
Pretender que trabaje media hora más al día no resuelve ningún problema
básico ni ahorra puestos de trabajo, pero sirve para señalarle como
persona poco productiva. Reducir los llamados «moscosos» o días de libre
disposición -que nacieron en parte como un complemento salarial en
especie ante la pérdida de poder adquisitivo- no alivia en nada a la
Administración, ya que jamás se ha contratado a una persona para
sustituir a quien disfruta de esos días, pues se reparte el trabajo entre
los compañeros. La medida sólo sirve para crispar y desmotivar a un
personal que, además de ver cómo se le rebaja su sueldo, tiene que
soportar que los gobernantes lo estigmaticen como una carga para salir
de la crisis. Pura demagogia para dividir a los paganos. En contraste,
los políticos en el poder no renuncian a sus asesores ni a ninguno de
sus generosos y múltiples emolumentos y prebendas, que en la mayoría
de los casos jamás tendrían ni en la Administración ni en la empresa
privada si sólo se valorasen su mérito y capacidad. Y lo grave es que
no hay propósito de enmienda. No se engañen, la crisis no ha corregido
los malos hábitos; todo lo más, los ha frenado por falta de financiación
o, simplemente, ha forzado a practicarlos de manera más discreta.

Alicateu per l'amor de Déu!!!

2011-09-15T16:55:00.000+01:00

Aquesta frase (que jo li la dec a Mito) fa referència al fet d'agafar-se les coses en calma. En contraposició a collir a estirons, collir amb alicates, per tal que el resultat, si be, més llarg, de resultes quede millor.

Llegia ahir l'article editorial de la revista "Viure en família" ed. graó (molt recomanable) que es titulava "Una mica de mandra, sisplau..." i que vendria a ser el Alicateu per l'amor de Déu, però en fi.

Parla del fet que actualment existeix un tendència, en certa mesura per l'excés d'informació, o millor dit per l'ús inadequat d'aquesta; que ens porta a intentar donar el que considerem millor per als nostres fills, però moltes vegades perdem l'oremus.

Transcric ara part de l'article que és, repetixc, molt interessant. Diu l'autor Miquel Àngel Alabart:

""Omplim els nostres infants d'activitats perquè estiguin més 'preparats' per al futur i perquè creiem que val la pena que es realitzin com a persones en totes les seves potencialitats. [...] llegim llibres [...] trobem mil coses que 'hauriem de fer', que 'seria recomanable que féssim', amb els nostres fills: anar a la natura, al teatre, a concerts, als tallers familiars dels museus; cuinar delícies sanes i naturals i fer-ho amb ells, fer roba, jugar amb joguines exquisides (de materials naturals), fer manualitats, reciclar. Això per no parlar de com 'ens hauríem' de relacionar amb els nostres fills i tot allò que 'no hauríem' de fer.

I si els nostres infants el que més necessiten, per estar be ara i en el futur, fos la nostra presència tranquil·la i no neuròtica? I si 'no fer res' tots junts fos un bon pla per un dissabte a la tarda? I si els nens i nenes es desenvolupessin millor amb pares i mares una mica imperfectes? I si trobar espais, de tant en tant, com a adults i sense els nostres fills, anar a fer una cervesa o a sopar, fos també bo per a ells?

L'escriptor [...] Tom Hodkinson [...] promou la idea d'imposar-nos menys obligacions i menys exigència com a pares, i mirar de ser més feliços. [...] Provem de ser més indulgents amb nosaltres, i gaudim una mica més del present. Els nostres fills i filles ens ho agrairan... i aprendran a fer-ho.""

Crec que està prou clar, jo ho comparteixo al 90 % (encara em costa buscar espais sense ells) i espere poder-ho complir (que ho intente) d'aqui a no massa temps.

Hi va haver una època en que es deia que els nostres fills necessitaven que el temps amb ells es mesurara en qualitat i no quantitat (ho solia dir la gent que no passava temps amb els fills), per tant estar amb els fills no era important, era important el que es feis quant s'estava amb ells. Dediquem als nostres fills temps amb quantitat suficient per a que ens permeta fer una vida 'normal' amb ells. Cada dia de la seva vida no ha de ser una aventura, hi haurà que anar a comprar amb ells, a tirar les escombraries, a rentar el cotxe.Que sàpiguen que no tot són boles i gullivers

Alicateu per l'amor de Déu!!

Les coses ben fetes o (els fruits de la constència)

2011-06-07T13:47:00.000+01:00

Pensava jo ahir.... en els resultats electorals de Fondeguilla.

Més enllà dels números, que són els que són, voldria para atenció en dos aspectes.

En primer lloc voldria significar la decisió de PsoE de presentar una llista de gent que no és del poble, excepte un. El PsoE ja fa massa temps que no està fent les coses bé i això s'acaba pagant.

No li trobe sentit al fet de presentar una llista perquè si. Si no ets capaç d'encoratjar 10 valents locals doncs ho assumeixes i intentes ajudar a qui si pot.

Com a mínim busques tres o cuatre que si estiguen dispostos del poble i després reomples la llista.

Ho hauran de pensar!!!

No parle de política d'altes esferes, no parle de Pepe Blanco, ni de Rubalcaba, Ni de Zapatero etc. Parle de política local, política de proximitat, política de cada dia. a Fondeguilla ja fa molts anys que el PsoE va tirar la toalla. Un partit que està cridat a ser alternança política no pot centrar els seus esforços en dos mesos abans de les eleccions buscar desesperadament 10 valents que es facen avant. La política local (com tota) necessita del treball diari i constant. El PsoE ja fa temps que en Fondeguilla va deixar de ser un partit gran.

D'altra banda està el Bloc (antiga UPV). El bloc va començar ja fa molts anys de la mà de "32 i una bandera". Així era com se'ls coneixia a rel dels resultats de la UPV a les eleccions Autonòmiques de 1983.

Aquests bons resultats van fer aventurar-se a presentar-se a les eleccions locals. I després d'una jugada fosca (molt fosca), per part d'EU i degut a la tendresa dels implicats, no els va estar possible presentar-se a les eleccions de 1987.

Eren temps de treball a l'ombra, de campanyes a base de 'derrames' de reunions en positiu amb una intensitat i uns dibuixos estratègics interessants. Però sobre tot era la força de la constència, el voler canviar les coses, el juntar-se a treballar per intentar canviar una situació que ja indignava. La llei d'hont el 5 % autonòmic, i tantes i tantes coses....

La primera aparició a les eleccions locals va ser al 1991. 84!! un èxit bestial. I per aquesta data, EU ja havia 'desaparegut' de l'àmbit local.

Després 1995 un altre experiment 'Fondeguilla i progrés'. Mai he vist tant d'interés per fer una cosa ben feta. Al final va eixir una llista novament 'boicotejada'?? per EU.

I d'ahí ençà, cadascú a la seva. El bloc a seguir treballant i la resta a seguir... no se a què!!

I els resultats d'acord amb la coherència. al 1999, 81 vots. Al 2003, 120 vots. Al 2007, 150 vots (i el segon al pal) i al 2011, 174 vots i per fi el segon regidor.

El mateix any en que l'esperpent del PsoE culmina amb una llista amb sols un habitant del poble. Que amés no anava ni el primer!!!

Jo ja no vote en Fondeguilla, per coherència. Però sempre faré suport i recolzaré a la gent que segueix treballant tant i tant bé per canviar les coses.

Vull fer un reconeixement general als 32 i a la bandera. Al nucli més constant, no els pose per no deixar-me'n cap.

I per supost especialment vull transmetre-li el meu agraïment i suport a l'Àngel, el primer valent. Tots sabem el dur que va ser per a ell tirar-se a primera línia, però ell mateix sap que ningú pensa ja d'ell el que pensava, i això no és més que per una cosa. Les coses s'han fet bé.

Esperem que continue la indignació, que la gent seguiexca pensant i somiant, però sobretot que la gent segueixca posant per davant dels seus interessos, els interesos del be comú.

Aneu(m) a per el tercer!!!!

Ha mort Bartolet

2009-11-20T14:36:00.001+01:00

EL passat divendres 13 de novembre, ens deixava Xavi Gómez. Per a molts (sobretot els que el coneixíem) una persona fantàstica. Per a mi, Bartolet, el meu cosí.

Ha mort Bartolet, la figura més notable que ha donat el poble de Fondeguilla a dia d'avui.
Sols havies de vore les persones que se congregaren al seu soterrar. Fins i tot va parlar el Rector de la universitat de València. El retor també va parlar però no va ser el mateix.

Xavi era per a mi el més paregut a un geni que mai he tingut el gust de coneixer, un tio inteligent en un grau excessiu.

Realment jo mai l'he comprés, no entenia com una persona pot volcar tant d'esforç en les coses que ell feia, com jo li deia, buscava ripios i de no res feia un món. Recorde que el primer encarreg que em va fer i gairebé el darrer, fóu passar-li a rotring un panell que si no recorde mal ell estimava en unes mides de 4 x 3 metres o alguna cosa així, i ho va treure d'una pedra que mediria menys de 0.5 x 0.5 !!! Increible.

Tots els que el coneixien el descriuen com un entusiaste del seu treball, un investigador incansable, un activista pels drets del docent.

Al soterrar al seu poble natal (i poc menys) es vàren congregar moltíssimes persones, gent de tots els àmbits en els que es movia, la universitat, el sindicalisme... un grapat de persones que l'estimaven i que vàren demostrar a molts que estava molt ben acompanyat.

Bartolet per a mi va ser una persona altament influent, va perfilar sense dubte el meu ideari polític, em va introduïr en el món del nacionalisme, em va vincular de manere definitiva amb l'esquerra, em va descobrir lectures i músiques amb les que després he passat moltes hores.

Amb ma casa sempre ha tingut una vinculació especial, no de bades ens portava cada cop que publivcava algun llibre un exemplar dedicat. Recorde un dedicatòria que expressava tot l'agraiment que tenia. Deia: Als meus tios que desde petit m'avessaren en la lectura. Es per això que la mort de Bartolet ens ha colpejat de manera especial.

Desde ací li vull fer un recordatori, no valdrà de molt per era un petit homenatge que li dec.

Ha mort Bartolet, un lluitador un incansable un professor!!

I sobretot, el meu cosí.

Resquincat in Pace! Bartolet

Benvinguda

2009-11-06T12:10:00.001+01:00

Benvinguts al blog d'ARGANtek. Opinions de futur